ELS ÚLTIMS DE FILIPINES
- Ja es veu Barcelona!
Recolzat a la barana de “l’Alacant”
vaig escoltar aquelles paraules vibrants que van vindre acompanyades amb un
colp a l’esquena del meu company l’Emili Fabregat. Era satisfactori escoltar
aquell accent tant entranyable per a mi i que prompte tornaria a escoltar amb
més freqüència.
- Després de tantes desgràcies per fi ja s’ha acabat tot. Em va dir de
forma melancòlica.
- I pensar que la majoria de companys han mort de fam i no a mans de
l’enemic. - vaig dir-li dolgut recordant a Francesc Rovira, un dels pocs
valencians que vaig trobar a ultramar.
Que llunyà veig el dia que vam aplegar a Baler, aquell petit llogaret la
l’illa de Luzón.
Era el dia 27 de juny de 1898 quan
vam arribar a Baler un batalló de cinquanta-set hòmens procedents de tot
arreu d’Espanya. Uns quants, militars per vocació o de carrera, però la resta,
la gran majoria erem soldats que no havíem pogut pagar les dos mil pessetes que
costava lliurar-se del servei militar.
Van deixar les municions i els vivers a
la petita església perquè era el lloc més protegit del poble.
Dos dies després, al començar el dia, ens vam adonar que el poble estava
desert. Tots els seus habitants havien fugit. Estava clar que l’atac que del
tropes filipines era imminent.
El nostre cap, capità De las Morenas, va decidir que ens faríem forts dins
de l’església. Els filipins van començar a atacar per tots el cantons. Estavem
assetjats.
Els dies van anar passant i vam començar a tenir manca de tot. El menjar
s’anava acabant i el poc que quedava es
feia malbé per el calor i la humitat. Almenys aigua sí que en teníem després de
fer un pou dins de l’església.
Les setmanes quedaven enrere i les infermetats, degudes sobretot a la falta
d’aliments, van començar a colpejar a tota la tropa. Moria gent de beri-beri i
de disenteria. I també morien de fam.
Així va passar quasi un any, sense ser coneixedors de que la guerra s’havia
acabat el tres d’agost de l’any que vam arribar a Baler.
Amb el temps, ens van arribar noticies de la capitulació, però els nostres
oficials en cap van creure que era una estratagema del enemic per a aconseguir
la nostra rendició.
Mentrestant les tropes espanyoles a Filipines havien tornat a casa. Tots
menys nosaltres.
Fins que el dia 1 de juny de 1899 ens van fer arribar uns periòdics on parlaven
de la capitulació davant els Estats
Units. Era veritat, feia mesos que la guerra s’havia acabat.
Així, el dia dos de juny vam hissar la bandera blanca, vam entregar les
armes i vam sortir de l’església que va
ser la nostra llar i el nostre refugi durant quasi un any, els trenta-tres
supervivents portant la bandera espanyola al front. Es va fer un silenci
aterrador i les tropes filipines ens van rendir honors militars.
Erem trenta-tres hòmens al límit de les nostres forces, malalts, malt
vestits i famèlics que fins i tot havíem menjat sargantanes, rates i serps per a sobreviure.
De tots els que faltaven, tan sols dos havien mort per ferida de bala.
El vint-i-nou de juliol embarcarem a Manila amb destí Barcelona. Cap a
casa.
Avui, 1 de setembre de 1899 tornem a casa el últims de Filipines.
Nota:
Al setge de Baler hi havien cinc soldats valencians.
- Francesc Rovira Mompó va morir el 30/09/1898 per disenteria.
- Salvador Santamaria Aparicio va morir el 12/05/1899 per ferides.
Van tornar a Espanya a bord del vaixell a vapor Alacant:
- Emili Fabregat Fabregat, de Salzadella.
- Ramón Ripollés Cardona, de Morella.
- Loreto Gallego Garcia, de Requena.
- Ramon Buader Tormos, de Carlet.
Els Últims de Filipines de la Comunitat Valenciana.
Mireia Garcia Payà
Hijo de D.Matías de Gálvez y Gallardo, Teniente
general de los Reales Ejércitos, Virrey, Gobernador y Capitán General de Nueva
España. Bernardo de Gálvez siguió los pasos de su padre llegando a ser teniente
general de los Reales Ejércitos, Gobernador de Luisiana, conquistador de la
plaza de Panzacola y Virrey de Nueva España.
.jpg)
