Història de la casa-palau del Marqués de Benicarló
Inicialment l'edifici, d'estil gòtic, era propietat de l'Ordre Militar de Montesa i Sant Jordi d'Alfama constituint la seu del Comendador de l'Ordre en les Viles de Benicarló i Vinaròs.
L'Ordre Militar de Nostra Senyora de Montesa va ser fundada en el regnat de Jaume II d'Aragó el 10 de juny de 1317, sent el seu objectiu combatre als musulmans que envaïen les costes valencianes.
Gairebé 100 anys més tard (1400) l'Ordre va unir les restes de l'Ordre de Sant Jordi d'Alfama. El territori sobre el qual l'Ordre exercia la seva jurisdicció es va dividir entre taula mestral i comandes. Les tretze comandes van ser: Major, Culla, Benassal, Ares, Benicarló-Vinaròs, Alcalà de Xivert, Montroi, Perpuxent, Silla, Onda, Vilafamés, Borriana i Ademús.
Els Cardona van regir la Comanda de Benicarló-Vinaròs i en aquesta època l'edifici vessava de vitalitat. A continuació, després de la marxa del Comte de Cardona seguint l'Arxiduc Carles a Alemanya, es succeeixen els comanadors que aquest càrrec deixa de ser executiu per ser honorífic, en no poder ser mantingut, l'edifici es tanca i comença llavors un progressiu deteriorament que acaba en ruïna.
Va ser en ple segle XVIII quan la Comanda va tenir necessitat de comprar un magatzem. Assabentat d'això el senyor Joaquín Miquel Lluís contactar amb el llavors Comendador de les viles de Benicarló-Vinaròs, per estudiar la possibilitat d'una permuta de la casa-palau per magatzems. D'aquesta manera va passar a mans de la família Miquel.
Una mansió senyorial va sorgir d'aquells restes, els seus vells murs es van convertir en una jove maçoneria que naixia entrellaçada a la fusta més forta i sana de més dels sis-cents pins que procedien de Morella.
Joaquín Miquel Lluís i la seva esposa la senyora Manuela Polo Fabra van ser els primers habitants de la renovada casa. Joaquín pertanyia a una de les poques famílies terratinents de Benicarló, els Miquel tenien moltes finques de vinyes en la seva major part. El costum popular li va donar al nou edifici el nom de la "Casa dels Miquel" i la "Casa Gran", aquesta última per distingir-la d'altres de menys mida també propietat de la família.
Al costat del matrimoni vivia un oncle matern del senyor Joaquim, el senyor Felliciano Lluís Pruñosa. A la seva mort va voler ser enterrat en la llavors Capella de Ntra Senyora dels Desemparats, a l'Església de Sant Bartomeu de Benicarló, al peu de l'altar avui dedicat a la Verge del Carme, jeu el seu cos cobert per una llosa de pedra amb el seu nom.
El matrimoni va tenir set fills i entre ells va destacar: Senyor Mariano Miquel i Polo, més tard propietari de la "Casa Gran".
Durant la Guerra de la Independència, Mariano va combatre a les tropes franceses a la ciutat de València, era fet presoner pels francesos, al seu pas per Benicarló, va aconseguir que se li autoritzés a quedar-se a la casa-palau, on hauria de romandre fins que conclogués la guerra sense cap tipus d'activitat contra l'exèrcit francès. Aquest, en sortir es va presentar de nou en el seu Regiment a València.
Mariano es va casar el 1822 amb M ª dels Àngels Lucuix Vázquez i com a fruit del seu matrimoni van tenir vuit fills. Sempre que s'ho podia permetre la família passava llargues temporades a la "Casa dels Miquel", compraven; finques rústiques i immobles, fins convertir-se en els majors contribuents de Benicarló. Marià va morir el 1853, més tard ho feia la seva esposa M ª dels Àngels. El 1867 l'Ajuntament de la Vila de Benicarló, veu la necessitat que té la població d'obtenir un edifici propi. A principis d'any Constantí es posa en contacte amb els hereus del senyor Mariano per valorar la possibilitat de la venda de la "Casa dels Miquel"a l'Ajuntament. Els hereus demanava massa diners, per tant l'Ajuntament es va negar.
D'entre els hereus del senyor Mariano cal destacar el senyor Joaquín Lucuix, el seu primogènit, el qual el va succeir en la propietat de la "Casa dels Miquel".
Joaquín va morir el 1905 solter i sense descendència, així la propietat de la "Casa dels Miquel" va passar a mans del seu nebot Joan Pérez San Millán i Miquel, I Marquès de Benicarló. Des d'aquest moment, el costum popular li donarà a l'edifici el nom de la "Casa del Marquès".
En morir el seu oncle, el senyor Joan es va convertir en el propietari de l'emblemàtic edifici. Encara que residia habitualment a Madrid, des de molt jove va passar llargues temporades amb la seva família a la casa-palau de Benicarló. Don Joan professava un gran afecte i lliurament per aquesta ciutat, el que el va portar a treballar incansablement en benefici d'aquest. Com a resultat d'una sèrie de gestions realitzades pel Marquès, a través d'una carta comunicava que havia acordat traslladar a Benicarló el dipòsit de màquines i tallers, per estudiar sobre el terreny i la construcció del port tan desitjat per la població i la construcció de la nova estació de a Benicarló.
Joan va realitzar totes les gestions per tal d'aconseguir el títol de Ciutat per Benicarló.
Juan estava molt unit amb Benicarló, una tasca fructífera que va quedar reflectida temps després a les Escoles, Duana, Estació de Ferrocarril i Port que es van construir a Benicarló, per tot això, l'alcalde va proposar a l'Ajuntament nomenar-lo Alcalde President Honorari.
Joan va contreure matrimoni en 1898 amb la senyora Emilia Fontanals i Pujals. Del matrimoni van néixer tres fills.
El Marquès va morir assassinat a Madrid al setembre de 1936. Al 1942, els benicarlandos li rendien un pòstum homenatge i li dedicaven l'avinguda que delimita el lloc pel qual tant va fer, i es va construir un monument amb el seu bust.
A la mort del Marquès la casa-palau va passar a mans de Joan Guillem, II Marquès de Benicarló, el primogènit. Per part de la seva família materna va heretar un dels palaus més emblemàtics de València (Antic Palau dels Ducs de Gandia), conegut més tard com Palau de Benicarló.
Juan Guillermo es va casar el 1933 amb Pilar Fernández de Villota i, en morir el matrimoni sense descendència, la propietat de la casa-palau va passar a mans del seu nebot Cristóbal Colón de Carvajal Pérez-Sanmillán IV Marquès de Benicarló.
Finalment l'any 2006 l'edifici el va adquirir Santiago Espinosa Salomé, el seu actual propietari. D'aquesta manera "La Casa Gran" canviava de mans després de pertànyer 240 anys en propietat d'una mateixa família.
La casa-palau dels marquesos de Benicarló constitueix sens dubte l'edifici amb més valor històric de la localitat, per haver estat escenari d'esdeveniments històrics i haver pertangut a personalitats molt rellevants, sumat això al importantíssim valor artístic de la seva ceràmica valenciana de la segona meitat del segle XVIII.
L'estructura del Palau.
Es tracta d'una façana completament plana. Hi destaca l'enorme portalada d'entrada arquejat en pedra, amb un únic element escultòric a destacar, l'escut familiar dels Miquel, Lluís i Polo. Els balcons estan realitzats en ferro de forja treballat amb refinat gust i els sotabalcons apareixen adornats per rajoles ceràmiques de color blanc, ens recorden l'estil rococó de l'edifici.
En la planta baixa destaca el vestíbul, és ampli i manté encara les guies de pedra per on discorrien les rodes dels cotxes de cavalls. La fisonomia d'aquest palau és curiosa, té una galeria amb balustrada de fusta per la qual s'accedeix a altres dependències de la casa. Darrere d'una cancel · la es troba l'escala, que és de doble corretja, amb la barana de ferro i passamà de fusta i la rajola del frontis de l'escala decorada amb un senzill motiu floral, combinat amb una cinta groga. En el mateix vestíbul d'aquesta mateixa planta hi trobem la capella, situada a la dreta, té accés directe des del carrer i alhora un altre que la relaciona amb el vestíbul de la casa. El recinte té rajoles amb les imatges de Sant Joaquim, de la Verge del Mar i dels Desemparats. Al fons de la planta baixa hi ha les cotxeres i altres dependències de servei i finalment esta el pati de la casa.
L'entresòl engloba la major part de les estances de l'edifici, són de dimensions més reduïdes. A l'ala esquerra d'aquesta planta es situa la cuina. Sens dubte la peça més coneguda de la casa per les seves rajoles del segle XVIII que arriben fins al sostre, ajustant-se a les corbes que descriuen les bigues. Hi ha abundant decoració basada en figures i elements propis de la funció que compleix l'estada. Les figures a mida natural, com els criats portant safates en què es veuen menjars diversos, i la figura del criat negret-era cosa corrent tenir esclaus o criats negres precedents de les colònia que encara mantenia Espanya-També apareix la figura del gos degustant la sang que cau d'un xai obert en canal, així com la del gat que porta en la seva boca un peix que acaba de robar. Aquesta cuina es comunica amb el "office" de servei de menors dimensions que mitjançant l'escala de cargol es comunica amb la cuina del servei a la planta baixa, al costat de la cuina del servei es troba el menjador.
En la planta principal o planta noble, hi ha tres estades. Dos corresponen a dormitoris amb alcova, i una altra es tracta del gran saló central. Tots ells amb paviment de ceràmica. En els dormitoris predomina els temes orientals, mentre a la sala destaquen els motius florals, En esta mateixa planta, a la part posterior de l'edifici, se situa una altra gran sala amb sortida a l'àmplia terrassa que dóna al jardí. Decorada també amb paviment ceràmic, en aquest cas la temàtica són les escenes de caça en una albufera. La sala està flanquejada per dues estades de menor mida, ofereixen sortida a la magnífica terrassa que dóna al jardí.
A la 3 ª planta alta està el terrat ventilada per les obertures ovalades i sense decoració alguna.
Ariadana Albert, 3r. A
